PONT DEL DIABLE DE MARTORELL 
   
   
   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  
... avui he anat a gaudir de la visita al Pont del diable a Martorell...
... aquest pont, autèntic símbol de Martorell, és d'origen romà i formava part de la Via Augusta... Va ser edificat durant l'imperi d'August, sobre l'any 10 aC, i va ser l'únic pont de la vall baixa del Llobregat fins al segle XIV.
 
 
... del pont romà, que deuria ser d' arcs de punt rodó, es conserva l'aparell encoixinat dels estreps, fets amb grans carreus amb inscripcions de les legions que hi treballaren. Sobre l'estrep esquerre s'alça un arc triomfal romà, molt malmès, probablement de la primera meitat del segle II dC, fet amb un nucli de formigó recobert de carreus i dues pilastres d'ordre corinti als cantons per tal de sostenir l'entaulament.

 

 
... a causa de les crescudes del riu, ha estat refet en diverses ocasions (estan documentades les de 1143 i 1283). Adossat a l'aparell romà resta un bon pany de mur d'època romànica (1143) format per filades regulars de petits carreus, i un arc de punt rodó situat entre l'estrep esquerre i l'arcada principal. El 1283 es va fer una nova reconstrucció, aquest cop en estil gòtic, sota la direcció de Bernat Sellés, amb dos arcs ogivals, el més gran de 21 metres d'alçada i 43 d'amplada...

... es va fer una altra restauració el 1768 per l'enginyer militar Juan Martín Cermeño...
 
 
... el gener de 1939 l'arc central va ser destruït per l'exèrcit republicà en retirada, i va ser reconstruït el 1963, mantenint fidelment l'estructura de la reforma gòtica del 1283...
 
 
 
 
... aquest pont és molt singular  per l'arc que hi ha just al centre, en el punt on es troben les dues meitats en pendent...
 
 
 

... pels amants de la llegenda, aquest pont, lògicament no pot ser més obra que del mateix dimoni...

 

... en una casa molt important de Martorell hi havia una minyona a la qual gairebé tot el dia feien anar a cercar aigua a la font. Aques-ta es trobava a l’altra banda del Llobregat, per la qual cosa la pobra serventa havia de travessar el riu per una palanca molt estreta, que fimbrejava molt. Molt sovint el riu baixava ple, l’aigua s’emportava la palanca i aquella noia l’havia de passar a peu amb gran perill de la vida. La pobra prou s’exclamava passar ni un sol dia sense fer-la anar a la font...

 

Un dia d’una gran riuada, mentre la pobra minyona passava el riu, jurà i perjurà i oferí qualsevol cosa a qui la tragués d’aquell cruel martiri. En arribar a la vorera trobà un home petitó, el qual li digué: “si vols et faré un pont perquè puguis anar a la font amb tota la seguretat i tranquil·litat. Te’l faré aquesta nit, de manera que, demà al matí ja hi podrà passar. Solament, t’exigeixo que, en morir, em donis l’ànima”. La pobra serventa, en un gest de desesperació, s’hi avingué, puix ja estava cansada d’aquell martiri.

De seguida que el sol fou post, el dimoni es posà a la tasca, puix que solament pot treballar de nit. Se n’anà al Montseny i amb una sola estibada arrancà unes grans pedres que, a corre-cuita va portar a Martorell, i féu el pont amb gran delit, perquè la feina era llarga i el temps curt.

 

La minyona va anar a dormir amb certa recança, però no creia possible que el dimoni pogués fer aquell prodigi en una sola nit. Passada la mitja nit no pogué dormir d’inquietud, i en començar matinada es llevà, tragué el cap per la finestra i veié, sorpresa i ho-rroritzada, que el pont ja estava gairebé llest. Aleshores, espantada, explicà a la mestressa el que li passava.

 

Aquesta li digué: “No t’espantis que ho arranjaré”.


La mestressa anà al galliner i tirà una galleda d’aigua a un gall, el qual es va espantar i tot espolsant-se la mullena, es posà a cantar. Tots els altres galls de la rodalia li contestaren i, d’aquesta manera, el cant va anar corrent moltes hores lluny. Va arribar a Palau-solitar en el precís moment que el dimoni hi passava carregat amb la darrera pedra per deixar el pont llest.

 

Quan el dimoni sentí el cant del gall cregué que ja era l’anunci de l’alba, i que tot i haver-se afanyat tant, encara no havia tingut temps d’acabar la seva obra, perdent així la jugada i l’ànima de la minyona. Rabiós va llençar la pedra a terra, la qual quedà ensorrada fins a la meitat.

 

El poble creu que el Pont del Diable no està acabat perquè hi manca la pedra del menhir de Palausolitar.

 
 
     ANAR A L'ÍNDEX DE LLOCS PER VISITAR    
     PÀGINA PRINCIPAL